dimecres, 25 de juny de 2014

Periodisme i democràcia


L’escriptor i periodista anglès Gilbert Keith Chesterton (1874-1936) va escriure l’any 1917 que “ Els diaris són les joguines d’uns pocs homes rics. El Capitalista i l’Editor són els nous tirans que s’han apoderat del món. No necessiten una censura per a la premsa. La premsa mateix és la censura”.

Des de llavors, fa gairebé un segle, els mitjans de comunicació s’han diversificat molt (n’hi ha molts més). Ens podem preguntar si l’increment del nombre de mitjans augmenta la pluralitat de les idees que s’hi expressen o si la premsa obeeix els dictats del qui paga o hi posa publicitat. Per respondre això cal saber qui hi ha darrera dels grans mitjans de comunicació. Si prenem com a exemple els diaris que es publiquen en paper podem veure que La Vanguardia (Grup Godó) depèn fortament dels préstecs de La Caixa. El País (PRISA) té entre els seus accionistes BNP Paribas, Deutsche Bank i el Bank of America. L’ABC depèn econòmicament del BBVA i el Periódico (ZETA) té crèdits concedits de La Caixa, B. Popular o B. de Sabadell. La Razón és propietat del Sr. Lara (Planeta), vicepresident del B. de Sabadell i El Mundo està controlat per inversors italians (Unipol, B. San Paolo). El Punt Avui pertany a HERMES Comunicació, presidida per un militant de CDC. L’ARA està relacionat amb la família Rodés (B. Urquijo) i la Família Carulla.

Aquesta dependència econòmica afecta les informacions publicades? A tall d’exemple comentem alguns casos. La Vanguardia va arribar a penjar un vídeo fals sobre l’incendi d’Horta de Sant Joan en la seva campanya de desprestigi del govern tripartit. El Periódico no ha informat que una persona de l’executiva de ZETA està imputada en escàndols financers. L’Ara tampoc ha publicat que un membre de la família Carulla ha hagut de pagar 9,4 milions d’euros per frau fiscal. Tots tenim memòria per recordar d’altres casos on s’han publicat falsedats per desprestigiar. Què passa amb els mitjans de comunicació públics? Prenem com a exemple Catalunya Ràdio. Escoltin durant un parell de setmanes les editorials del programa dels matins dels dies laborables i sentiran que cada dia es fa esment del procés nacional cap a la consulta, però que molt rarament es fa esment de problemes socials (pobresa, atur, retallades de serveis públics). Sense treure importància a cap tema de l’agenda política, les línies editorials són poc plurals i clarament hi ha temàtiques que millor tocar-les poc i molt de tant en tant.

A Castellar, per dirigir els mitjans de comunicació municipals, l’equip de govern va convocar, fa anys, un concurs “públic” per a contractar un cap de comunicació. Abans que es fes la convocatòria, ja es coneixia la persona que es presentaria i guanyaria el concurs. La línia informativa del setmanari l’Actual ja fa temps que és criticada per l’Altraveu per poc plural.

En aquests darrers exemples (Catalunya Ràdio i l’Actual), el "Capitalista" de la frase d’en Chesterton són els càrrecs polítics que estan davant de les administracions públiques i els “Editors” els qui posats pels primers, controlen les informacions que s’hi expressen per servir uns determinats interessos.

ALTRES ARTICLES SOBRE EL TEMA PUBLICATS PER L'ALTRAVEU:

1 comentari:

Anònim ha dit...

Aquest nomenament "a dit", no surt en algun moment de les converses del cas "Mercuri"?