 |
| Urbanització del polígon de Can Bages, setembre del 2008 |
El període de crisi pel qual estem passant fa que, necessàriament, mirem el món amb uns altres ulls. A ningú no se li escapa que si volem construir un nou model de vida hem de canviar el model productiu que tenim. Cal, com diu Daniel Jover, que afrontem els problemes “ecològics, socials, de drets, de redistribució de la riquesa, de justícia i de democràcia”.
En aquest sentit, el sistema que tenim ha estat incapaç de donar respostes i sembla que vol sortir de la crisi sostenint-se en els mateixos pilars i en la mateixa filosofia que la va veure caure (l’especulació, la deslocalització, una fiscalització feble a les rendes altes, la desregularització del mercat, polítiques socials assistencialistes). En aquest context, és bo de considerar què podem fer des de la proximitat; des del govern local. Com podem engegar polítiques econòmiques, d’ocupació, suportades per l’ecologia, la solidaritat i com podem fer que això ens ajudi a fer la transició cap a un model que no rendibilitzi la societat; que no vegi l’individu com un ésser destinat, exclusivament, capaç de produir.
A Castellar, tot just ara comença a fer-se una anàlisi profunda sobre el que podria aportar el teixit empresarial al poble, però encara falta fer una passa endavant a l’hora d’activar les “palanques” que engeguin un nou model d’economia; l’Ajuntament ha de ser exemplificador. La formació és un bon pas, però cal que l’administració també pugui ser una empresa de referent i fiable. Però no en termes d’eficiència i eficàcia, sinó una empresa capaç d’engegar propostes d’economia social (impulsant tota aquesta economia de producció de béns i serveis), treballant amb empreses l’objectiu de les quals ha de ser la inserció al mercat laboral de les persones més vulnerables, fent una contractació socialment responsable.
Posem sobre la taula el fet que els elements naturals siguin també vectors de la nostra política econòmica (aigua, residus, energia, mobilitat i biodiversitat). Siguem valents i ambiciosos amb aquelles polítiques que costen pocs diners: reavaluem, reconceptualitzem la inèrcia del que ens ha portat fins a aquesta situació de col·lapse. La tasca més important és la de prioritzar de cara al futur en què volem invertir i sobretot en què cal destinar el valor del nostre deute; si aquest ha de ser a llarg termini una inversió.
En aquest sentit, el sistema que tenim ha estat incapaç de donar respostes i sembla que vol sortir de la crisi sostenint-se en els mateixos pilars i en la mateixa filosofia que la va veure caure (l’especulació, la deslocalització, una fiscalització feble a les rendes altes, la desregularització del mercat, polítiques socials assistencialistes). En aquest context, és bo de considerar què podem fer des de la proximitat; des del govern local. Com podem engegar polítiques econòmiques, d’ocupació, suportades per l’ecologia, la solidaritat i com podem fer que això ens ajudi a fer la transició cap a un model que no rendibilitzi la societat; que no vegi l’individu com un ésser destinat, exclusivament, capaç de produir.
A Castellar, tot just ara comença a fer-se una anàlisi profunda sobre el que podria aportar el teixit empresarial al poble, però encara falta fer una passa endavant a l’hora d’activar les “palanques” que engeguin un nou model d’economia; l’Ajuntament ha de ser exemplificador. La formació és un bon pas, però cal que l’administració també pugui ser una empresa de referent i fiable. Però no en termes d’eficiència i eficàcia, sinó una empresa capaç d’engegar propostes d’economia social (impulsant tota aquesta economia de producció de béns i serveis), treballant amb empreses l’objectiu de les quals ha de ser la inserció al mercat laboral de les persones més vulnerables, fent una contractació socialment responsable.
Posem sobre la taula el fet que els elements naturals siguin també vectors de la nostra política econòmica (aigua, residus, energia, mobilitat i biodiversitat). Siguem valents i ambiciosos amb aquelles polítiques que costen pocs diners: reavaluem, reconceptualitzem la inèrcia del que ens ha portat fins a aquesta situació de col·lapse. La tasca més important és la de prioritzar de cara al futur en què volem invertir i sobretot en què cal destinar el valor del nostre deute; si aquest ha de ser a llarg termini una inversió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada